oct 06 2010

Sant Miquel

Publicat per

FRONTAL:

Sant Miquel amb Sant Gabriel i Sant Rafael és un dels tres arcàngels individualitzats per nom, missió i iconografia. Sant Miquel és, sobre tot, el vencedor del dimoni i el príncep de la milícia angelica.

La seva imatge és representa de dues maneres:

1. Amb vestidura talar o alba, amb estola i a vegades amb dalmàtica, tenint a la mà un bastó molt llarg rematat en creu o en banderola.

2.Amb una cuirassa o armadura de qualsevol època, armat amb espasa o llança.

Sant Miquel és el més popular de tots els Arcàngels, és també el que té una personalitat més definida. És un guerrer, un cavaller, és ell qui dirigeix el combat contra els àngels rebels que precipita en el abisme i qui, en el Apocalipsi, salva la dona que acaba de parir, símbol de la Verge i de l’Església, combatent contra el dragó de set caps.

Durant el Romànic i el seu període Gòtic vesteix túnica llarga i cenyida a la cintura, o bé dalmàtica. Durant el s. XIV comença a portar vestit de guerrer, amb armadura de la època, com Sant Jordi, del que només es distingeix per les ales. Poc després ostenta davant el pit la cuirassa de croat. Des de el Renaixement es prefereix la indumentària de general romà: diadema o corona en el front.

Els atributs: Sant Miquel es caracteritza per nombrosos atributs que li pertanyen en propietat exclusiva i permeten reconèixer-lo fàcilment:

✴Un llarg pal que acaba en creu (en el gòtic amb una bandera que també ostenta la creu)

✴Una llança (a partir del renaixement, una espasa)

✴Les balances o un o més diables. En un principi L’Arcàngel s’ocupa de pesar les animes (que es veuen en forma humana dintre del platet de les balances) abans de portar-les al cel, mentre el dimoni intenta variar el pes. Més tard cessa en aquesta ocupació i Miquel, vestit de guerrer, empunya una llança o espasa contra el dimoni que té als seus peus.

La festivitat de Sant Miquel es celebra el 29 de setembre.

El drac: monstre fabulós, com un rèptil de grans dimensions amb urpes de lleó i ales, que expel·leix foc per la boca i pot tenir diferents caps. Simbolitza sempre l’encarnació del mal, pel que en els relats llegendaris és vençut, mort o amansat per diversos sants i santes. En ocasions es dóna aquesta figura al diable, per exemple sota els peus de Sant Miquel.

DARRERA:

Crist flagel·lat o Ecce Homo. Iconogràficament parlant, la imatge del Ecce Homo no es comença a reproduir fins el segle XV, quan comença a aparèixer connectant amb una sensibilitat religiosa precisa, ja que és una gran escena narrativa en la que Crist apareix presentat a la multitud, exhibit sobre un estrat amb la corona d’espines, (un atribut molt usual a la Crucifixió i un símbol més genèric de la Passió de Crist, a l’associar-se amb escenes anteriors com la flagel·lació de Crist o aquesta escena del Ecce Homo), el mantell de color porpra i el ceptre de canya entre les mans lligades, el seu cos nu té les marques de la flagel·lació.

Ecce Homo equival a la frase dita per Pilat quan presenta a Crist amb aquest aspecte davant del poble i diu “Eus ací l’home”, que designa a mode de burla, donant a entendre que el poder de Crist no era tal davant dels dirigents que allí l’estaven jutjant.

Els atributs característics de la vida i mort de Jesús:

✴ A la part dreta trobem els símbols de la Crucifixió, els tres claus, amb els quals van clavar a Crist a la creu i les tenalles, amb les quals es van treure els claus del cos de Crist en el seu davallament.

Aquests dos símbols es fixen en època medieval i estan relacionats amb el moment concret del Calvari de Crist.

Durant el Romànic, s’utilitzaven quatre claus dos per les mans i dos pels peus, però en el període Gòtic es representa el Crist a la creu amb tres claus, dos per les mans i un pels peus, d’aquesta manera s’obliga a que una cama es doblegui de forma diferent la l’altre i així es trenca la simetria.

✴A la part central trobem la Creu coronada amb la pradel·la amb les sigles INRI, que volen dir IESVS NAZARENVS REX IVDAEORVM, que vol dir Jesús de Natzaret, Rei dels Jueus.

✴Per completar la iconografia, a la part esquerra s’hi pot veure el gall, que representa les negacions de Pere, és freqüent que se’l representi sobre un pilar o columna, sobre una roca, junt a Sant Pere o a Jesús.

LATERAL:

La Verge amb el Nen Jesús és una de les principals icones de la Cristiandat. Després de certa resistència i controvèrsia inicial, la fórmula “Mare de Déu” (Theotokos) va ser adoptada oficialment per l’església cristiana en el Concili d’Éfeso el 431.

A les representacions de la Verge se’ls hi concedeix un valor històric, ja que representen moments de la seva vida: l’Anunciació, la Visitació, el Naixement de Jesús, la Presentació al temple, les Noces de Canà i la seva presència al peu de la creu.

Però la imatge de la Mare de Déu i el Nen té diversos noms teològics, que venen donats per l’expressió del rostre o per la relació entre la Mare i el Nen. En aquest cas, la imatge és la de la Verge Odighitria, la que indica el camí, ens presenta al Nen assenyalant que Ell és el camí.

MOTIUS DECORATIUS:

Aquesta creu decorada amb motius vegetals simbolitza a Maria. El mes de maig és el mes dedicat a Maria, ja que és un mes en el què s’invita a viure amb Maria, en les diferents romeries que omplen de flors les ermites, i l’espera de l’Esperit Sant, tal i com van fer els apòstols en la preparació al Pentecostes.

INSCRIPCIONS:

A la part superior, circumdant-la amb dues línies paral·leles, trobem la següent inscripció en lletres majúscules: IESUS MARIA JOSEPH.

La inscripció de la campana ens facilita diverses dades d’interès, tot i que a diferencia de la campana de Santa Bàrbara, en aquest cas només ens indica la dedicació: a Jesús, Maria i Josep.

BIBLIOGRAFIA:

MONREAL Y TEJADA, LUÍS: Iconografía del cristianismo, Barcelona: Ed. Acantilado, 2000

RÉAU, LOUIS: Iconografía del arte cristiano, Barcelona: Editorial Serbal, 1996 La Bíblia Didàctica, Barcelona: Editorial Cruïlla, 1997

Anna Rosa Teruel

Associació Amics del Campanar d’Esparreguera

 

PDF Sant Miquel

Desactiva els comentaris