Campanes i Campanars d’arreu

mar 14 2011

Campanar de la Pietat de Vic

La Pietat al bell mig del centre històric

La Pietat és l’església votiva dels antics patrons de la Ciutat de Vic, just al centre del nucli antic i a la part més alta del turó de l’antiga Ausa, que havia acollit la primitiva construcció del Temple Romà.

Per entendre’ns, si la Catedral, la seu del Bisbat va ser, en època medieval, un dels dos centres jurisdiccionals de la ciutat, el Municipi que ocupa l’indret superior de l’antiga vila, a partir del segle XV, però amb més determinació a partir del XVII es voldrà dotar  de la seva pròpia basílica patronal al mateix lloc on antigament s’havia format el primer nucli de  població al cim del turó de l’antiga ciutat romana. Un indret rellevant on avui encara s’hi poden veure, estotjant l’antic temple romà,  les restes posteriors del castell medieval dels Montcada, senyors jurisdiccionals de la part alta de la ciutat.

És en aquest indret justament, al centre del nucli antic i al costat d’aquestes restes d’importància cabdal per a entendre els orígens històrics de la ciutat de Vic, on avui hi trobem magnífica església de la Pietat, una peça barroca d’àmplia nau iniciada l’any 1643, amb un altiu campanar, amb caputxó de teula vidriada, coronat trenta anys després i  restaurat recentment gràcies a l’acord entre el Bisbat i l’Ajuntament  que ha permès restaurar el teulat punxegut esmotxat amb finalitats de defensa, vigia i senyals, durant els anys de les guerres carlines (segle XIX) i millorar la seguretat de la seva estructura. Això ha permès l’adaptació de l’accés al campanar i la millora visual de la terrassa o galeria de campanes, avui del tot apta per a les visites del públic.

Del centre històric d’aquest lloc i de les ocupacions anteriors suficientment contrastades ens en parlava fa pocs anys un dels millors romanistes que ha tingut el nostre país; el vigatà Dr. Eduard Junyent  (1901-1978) en el seu llibre “La ciutat de Vic i la seva Història”, aquest indret, és descrit per l’investigador i romanista amb prou coneixement de causa quan ens diu (pl.33)   ” El centre principal a Ausona radicava a l’església matriu, que degué ser edificada així que foren suprimits els cultes pagans i desafectats el llocs on es celebraven. Consistí en una basílica, que sembla cal recercar rera el Temple Romà, en el lloc on segles més tard hi hagué l’església de Sant Sadurní  ampliada posteriorment en l’actual de la Pietat. Ho corrobora el fet que s’hagi conservat el nom de Paradís per denominar la plaça que li queda al darrera, donat a l’indret corresponent a cementiri urbà, situat davant l’atri de les basíliques i confirmat en un terreny en el qual han estat explorades sepultures que es remunten al segle VI”

El Municipi , passada la maltempsada de la Guerra dels Segadors, erigí damunt els anteriors enderrocs, romànic i gòtic de la capella preexistent de Sant Sadurní, l’actual església basilical de la Pietat; la petxina barroca la que custodia les relíquies dels seus sants màrtirs: Llucià i Marcià. Dos personatges reconeguts per l’Església primitiva com a testimonis de la fe. En aquesta església monumental construïda per Josep Moretó, on hi va viure de forma permanent un grup regular de clergues fins pràcticament a principis del segle XX, s’hi celebrava , cada 26 d’octubre i durant més de dos segles, la festa principal de la ciutat en honor del Màrtirs.

A finals del segle XIX la ciutat es va decantar però, per celebrar la Festa Major el dia de Sant Miquel dels Sants; un clergue trinitari fill de Vic, que morí el 1625, i fou canonitzat per l’Església de Roma l’any 1862. En aquesta ocasió Vic estrenava un nou sant patró, que els vigatans celebrem cada 5 de juliol.

La devoció popular a aquest gran místic, frare descalç de creu blava i vermella, fill d’Enric Argemir, un antic Conseller en Cap de la ciutat, havia passat progressivament al davant de la devoció dels Màrtirs: dos joves soldats romans convertits a la fe de Crist que la tradició i la boirina de la història els havia fet fills de la ciutat de Vic, a l’ensems sacrificats a Nicomèdia  (Àsia Menor) a causa de les persecució contra els cristians decretada per Deci al segle III.  La certesa moral i les investigacions documentals actuals, és decanten més de la banda del martiri i la localització geogràfica del mateix, que no pas de la suposada filiació vigatana dels dos joves sacrificats. El que si els va convertir, per als ciutadans de Vic en “sants de la seva devoció” fou la troballa  miraculosa (any 1051) de les seves restes, dins d’unes gerres o àmfores romanes segellades, al subsòl de l’antiga capella de Sant Sadurní, l’actual indret de l’església de la Pietat, on es van mantenir exposades en una nova urna de plata repujada,  per a la veneració dels fidels.

Miquel S. Cañellas

Grup Defensa Patrimoni, Vic. gdp.bloc.cat

Notícies relacionades: http://www.naciodigital.cat/osona/noticia/25217/vota/5/1300003310

No hi ha respostes

oct 04 2010

Campana Misericòrdia de Sant Pere de Reus

campana MISERICORDIA de Sant Pere - Reus

El campanar de Reus és una torre d’estil gòtic annexa a l’església Prioral de Sant Pere de Reus, on es troben les campanes i grans finestrals als pisos alts (el cinquè i sisè). És una torre hexagonal, de 12 metres d’amplada i 62 metres d’alçària, amb set plantes cobertes amb vota de creueria. Està coronat per una agulla amb crestes i envoltada de pinacles. Per l’alçada es pot veure de lluny quan s’arriba a Reus des de Tarragona.

El campanar es va finalitzar el 1566 sota la direcció de mestre Domènec Sarobè. La torre té la base a una alçada de 119 metres sobre el nivell del mar.

Al campanar de Reus només s’hi conserven 4 campanes. A la cinquena planta hi hagué la majoria de les campanes, desaparegudes durant la darrera guerra i anomenades de Jesús, de Sant Pere, de Sant Pau i de Sant Jaume. Cap els anys quaranta se’n van instal·lar dues de noves: la de Misericòrdia el 1941, que ocupa el finestral de Sant Pere, en direcció nord, i la de Sant Pau (o del treball) el 1943, al seu costat.

Al centre de la sisena planta i assentada sobre dos cavalls de fusta, hi ha la Petra Clàudia o campana horària, que és la més gran que ha tingut Reus: fa 1,36 m de boca i 1,33 m d’alçada, pesa 1456 kg i data del 1573 (refosa l’any 1883). Al seu costat hi ha la de Sant Bernat, campana dels quarts coneguda com la dels Gegants, substituïda el 1990 durant la restauració del campanar.

Imatges enviades per Isabel Fernández i Ramon Alemany. Gràcies!

Informació: Viquipèdia

6 respostes

oct 04 2010

Campana de la Tsarina de Moscou

campana de la ZARINA-MOSCOU

Aquesta campana és la més gran del món: pesa 200 tones i mai ha repicat. El 1737, estant en el lloc de fundició, es va provocar un incendi i la campana es va esquerdar i va ser abandonada durant més de 100 anys, fins que va ser recuperada el 1836 i col·locada sobre un pedestal. La campana està decorada amb ornamentació i inscripcions amb relleu.

Imatges enviades per Isabel Fernández i Ramon Alemany. Gràcies!

No hi ha respostes

set 21 2010

Campanars d’Osona

Si voleu conèixer els Campanars de la comarca de l’Osona, podeu fer click aquí i visitar-los a través d’aquesta fotogaleria.

Aquesta informació ha estat enviada per Miquel Cañellas (Vic). Gràcies.

No hi ha respostes

set 21 2010

Monestir de Sant Joan de les Abadesses. (Ripollès)

Les campanes d’aquest Monestir van ser fabricades a Karlsruhe (Alemanya) a la casa Bachert (fonedors de campanes).Les campanes s’anomenen: Santíssim Misteri  (és l’antiga que encara es conserva i sona amb el rellotge), Sants Joan Babtista i Evangelista, Santa Maria la Blanca, Sant Agustí i Beat Miró. Informació i imatges cedides per Miquel Cañellas (Vic).

No hi ha respostes

« Anteriors - Següents »