Restaurat el primer campanar visitable de la Vall d’Aran

La torre de Sant Fèlix de Vilar obre al públic i ofereix esplèndides vistes

El campanar gòtic de l’església de Sant Fèlix de Vilac ha recuperat la seva esplendor. Després de diversos mesos d’obres de restauració, aquest campanar s’ha convertit en la primera torre de la Vall d’Aran que podrà ser visitada per dins. L’actuació ha comprès la rehabilitació del pis de campanes, amb els seus forjats de fusta i la seva estructura dels segles XVI i XVII. També s’ha reformat el rellotge del segle XVIII i la campana més antita de les que hi ha als campanars de la Vall d’Aran, datada al segle XIV. Des del campanar s’obté una vista magnífica del paisatge i les muntanyes araneses.

Notícia: Descobrir.cat

La Pietat al bell mig del centre històric

La Pietat és l’església votiva dels antics patrons de la Ciutat de Vic, just al centre del nucli antic i a la part més alta del turó de l’antiga Ausa, que havia acollit la primitiva construcció del Temple Romà.

Per entendre’ns, si la Catedral, la seu del Bisbat va ser, en època medieval, un dels dos centres jurisdiccionals de la ciutat, el Municipi que ocupa l’indret superior de l’antiga vila, a partir del segle XV, però amb més determinació a partir del XVII es voldrà dotar  de la seva pròpia basílica patronal al mateix lloc on antigament s’havia format el primer nucli de  població al cim del turó de l’antiga ciutat romana. Un indret rellevant on avui encara s’hi poden veure, estotjant l’antic temple romà,  les restes posteriors del castell medieval dels Montcada, senyors jurisdiccionals de la part alta de la ciutat.

És en aquest indret justament, al centre del nucli antic i al costat d’aquestes restes d’importància cabdal per a entendre els orígens històrics de la ciutat de Vic, on avui hi trobem magnífica església de la Pietat, una peça barroca d’àmplia nau iniciada l’any 1643, amb un altiu campanar, amb caputxó de teula vidriada, coronat trenta anys després i  restaurat recentment gràcies a l’acord entre el Bisbat i l’Ajuntament  que ha permès restaurar el teulat punxegut esmotxat amb finalitats de defensa, vigia i senyals, durant els anys de les guerres carlines (segle XIX) i millorar la seguretat de la seva estructura. Això ha permès l’adaptació de l’accés al campanar i la millora visual de la terrassa o galeria de campanes, avui del tot apta per a les visites del públic.

Del centre històric d’aquest lloc i de les ocupacions anteriors suficientment contrastades ens en parlava fa pocs anys un dels millors romanistes que ha tingut el nostre país; el vigatà Dr. Eduard Junyent  (1901-1978) en el seu llibre “La ciutat de Vic i la seva Història”, aquest indret, és descrit per l’investigador i romanista amb prou coneixement de causa quan ens diu (pl.33)   ” El centre principal a Ausona radicava a l’església matriu, que degué ser edificada així que foren suprimits els cultes pagans i desafectats el llocs on es celebraven. Consistí en una basílica, que sembla cal recercar rera el Temple Romà, en el lloc on segles més tard hi hagué l’església de Sant Sadurní  ampliada posteriorment en l’actual de la Pietat. Ho corrobora el fet que s’hagi conservat el nom de Paradís per denominar la plaça que li queda al darrera, donat a l’indret corresponent a cementiri urbà, situat davant l’atri de les basíliques i confirmat en un terreny en el qual han estat explorades sepultures que es remunten al segle VI”

El Municipi , passada la maltempsada de la Guerra dels Segadors, erigí damunt els anteriors enderrocs, romànic i gòtic de la capella preexistent de Sant Sadurní, l’actual església basilical de la Pietat; la petxina barroca la que custodia les relíquies dels seus sants màrtirs: Llucià i Marcià. Dos personatges reconeguts per l’Església primitiva com a testimonis de la fe. En aquesta església monumental construïda per Josep Moretó, on hi va viure de forma permanent un grup regular de clergues fins pràcticament a principis del segle XX, s’hi celebrava , cada 26 d’octubre i durant més de dos segles, la festa principal de la ciutat en honor del Màrtirs.

A finals del segle XIX la ciutat es va decantar però, per celebrar la Festa Major el dia de Sant Miquel dels Sants; un clergue trinitari fill de Vic, que morí el 1625, i fou canonitzat per l’Església de Roma l’any 1862. En aquesta ocasió Vic estrenava un nou sant patró, que els vigatans celebrem cada 5 de juliol.

La devoció popular a aquest gran místic, frare descalç de creu blava i vermella, fill d’Enric Argemir, un antic Conseller en Cap de la ciutat, havia passat progressivament al davant de la devoció dels Màrtirs: dos joves soldats romans convertits a la fe de Crist que la tradició i la boirina de la història els havia fet fills de la ciutat de Vic, a l’ensems sacrificats a Nicomèdia  (Àsia Menor) a causa de les persecució contra els cristians decretada per Deci al segle III.  La certesa moral i les investigacions documentals actuals, és decanten més de la banda del martiri i la localització geogràfica del mateix, que no pas de la suposada filiació vigatana dels dos joves sacrificats. El que si els va convertir, per als ciutadans de Vic en “sants de la seva devoció” fou la troballa  miraculosa (any 1051) de les seves restes, dins d’unes gerres o àmfores romanes segellades, al subsòl de l’antiga capella de Sant Sadurní, l’actual indret de l’església de la Pietat, on es van mantenir exposades en una nova urna de plata repujada,  per a la veneració dels fidels.

Miquel S. Cañellas

Grup Defensa Patrimoni, Vic. gdp.bloc.cat

Notícies relacionades: http://www.naciodigital.cat/osona/noticia/25217/vota/5/1300003310